ARTICLES

QUAN DECIDIR ESDEVÉ UN PROBLEMA

Per a algunes persones el fet d’haver d’escollir entre com a mínim dos o més opcions, suposa un verdader problema, el conflicte d’haver de triar, haver d’escollir. N’hi ha d’altres, en canvi, que trien per impuls, sense pensar. I a la vida, hi ha moments en que s’ha de triar, triar una feina, tenir fills, marxar d’un lloc o d’un país, uns estudis, sigui el que sigui per a cada persona i moment.

Sovint veig a consulta persones que fan llistes; llistes de pros i contres, llistes per que han sentit o algú els ha dit que poden servir per valorar la conveniència o inconveniència d’algunes de les opcions. I més enllà de servir per ordenar i aclarir pros i contres, no s’acaben decidint. Això, que és habitual veure-ho a consulta i que és font de molt de patiment, costa molt d’entendre per a la persona que li passa i per a les persones de l’entorn. I per tant, fa pensar que hi ha alguna altra cosa que va més enllà dels pros i contres "objectius", alguna cosa, diguem més relacionada amb les preferències no objectives, als gustos, les expectatives, les emocions, alguna cosa que va més enllà de lo racional. I és en aquest terreny, quan ja no es pot comprendre el conflicte amb la racionalitat cartesiana de les llistes, quan sol ser necessària l’ajuda d’algú extern que ajudi a posar llum en lo "irracional" , en la dificultat incomprensible de poder escollir una opció.

La ajuda d’un tercer professional, d’un psicòleg, la ajuda que sovint plantejo a consulta no és tan sospesar les opcions, doncs això la persona ja ho ha fet; si no poder esbrinar quines són les motivacions emocionals, genuïnes i autèntiques que li poden permetre desencallar el procés, i així, amb aquest acompanyament, poder fer la experiència de desencallar-se, de desbloquejar-se i triar.

Poder acceptar que un es pot equivocar, que a lo millor no serà la millor opció malgrat que mai es podrà saber que hauria passat si...., poder fer el dol d’allò que al triar renunciem de les opcions que no triem, poder acceptar que triant un perd alguna cosa i això ens posa en contacte amb la impossibilitat de tenir-ho tot. Si no es pot fer aquest procés adult, el patiment és fa difícil d’apaivagar.

Evidentment, això requereix d’un aprenentatge que com a tal busca que un s’ho pugui acabar fent sol i deixi de necessitar al tercer professional, igual que durant un temps un necessita en un moment de la vida a algú per aprendre a caminar, llegir, escriure o comptar.

En definitiva, el procés terapèutic vist com un aprenentatge a través de la experiència feta en la relació amb el psicòleg és el que permet al pacient créixer i adquirir els seus propis recursos, no els del psicòleg, si no els seus. I aquest és un dels objectius bàsics de una teràpia de qualitat.

PERÒ QUÈ EM PASSA?

Sovint, molts pacients expressen a consulta una cosa que fins a cert punt resulta paradoxal: ara que estic be, que ho tinc tot, que no em falta de res, ara estic pitjor que mai.

Curiosament, quan anem indagant veiem que no es certa la primera afirmació: què vol dir que ara que ho te tot, i que vol dir ara que no em falta de res. Però lo més curiós, per dir-ho d’alguna manera, és que ara que "aparentment" i cognitivament semblaria que hauria d’estar be, ara em sento malament.

Es cert. Sovint, quan sembla que hauríem d’estar be, quan sembla que hem assolit un nivell de confort o de benestar, sobretot en la relació, és quan sorgeix un malestar "inexplicable".

Evidentment que cada cas és únic i particular, però, insisteixo, sovint és en aquestes circumstàncies de "tranquil·litat" que es fa evident un malestar que s’arrossega de fa molt de temps. Un malestar motivat per ves a saber què, però que en definitiva rosega per dins i aflora en forma d’angoixa, ansietat, o dolors somàtics.

Són aquests darrers, els dolors somàtics, entre d’altres, alguns dels símptomes del que col·loquialment se’n diu "la motxilla".

Justament en la teràpia observem, pacient i terapeuta, com el dolor de la "motxilla" té relació amb experiències emocionals no digerides, païdes, elaborades: dols mal tancats, vivències doloroses evitades, relacions doloroses, etc.

Personalment em fa certa gràcia, per dir-ho d’alguna manera, aquella expressió del "passar pàgina": "va, passem pàgina que no passa res". Agafat en la literalitat volem dir que ens oblidem del que ha passat i seguim o anem per un altra tema o qüestió, com si el que volem passar no hagués estat o en tot cas, estigués tancat; sense adonar-nos de que en un llibre, passar pàgina vol dir continuar amb la història i que la pàgina següent no s’entén sense haver llegit la pàgina anterior, i la anterior no té sentit sense la següent.

I aquí rau la qüestió important: dotar de sentit el que vivim, la experiència vital quotidiana: la feina, les relacions familiars, d’amistat, de parella, l’oci, les aficions,... Que tot plegat tingui un sentit. Si no, el sense sentit és el que aboca al patiment, al no entendre perque un estar malament si aparentment hauria d’estar be.

És així com en la teràpia, si no es pot fer per un mateix, s’intenta tenir una visió integral i holística de la persona per tal de comprendre com el patiment que motiva la consulta no es deriva d’una “pàgina”, d’una sola experiència, d’un moment, si no que sovint té relació amb una història vital en la que hi ha experiències doloroses o falta d’experiències de confort que aportin seguretat per tal d’afrontar el dia a dia amb la tranquil·litat i la seguretat desitjada.

I DESPRÉS DEL NADAL, TOCA REFLEXIÓ? O NO?

Estar clar que a la majoria de les persones aquestes dates no les deixen indiferents: sigui per que se sent alguna cosa diferent de la resta de l’any, o senzillament per que s’esforcen a que sigui com unes altres festes de l’any, que no ho són. Per tan, amb aquesta pretesa indiferència hi ha un plus d’energia per fer veure que no signifiquen res que en si mateix ja significa alguna cosa.

I per les persones que si que els hi suposa alguna cosa, també crec que es pot dir que n’hi ha que poden sentir, com a mínim, dos tipus de sentiments sovint a l’hora i contradictoris: la alegria induïda per les dates i que queda manifestament reflectida en les famílies on hi ha infants, i la pena o la tristesa per totes aquelles persones que es troben a faltar, faci poc o molt que ja no hi són. Cert és que la intensitat de la pèrdua tindrà certa relació amb el temps que fa que falta la persona enyorada, però no sempre té per que seguir aquesta pauta. Moltes vegades algú pot sentir una pèrdua molt intensament encara que faci molt de temps que se n’anés. Tot dependrà de la capacitat de pair el dol i el dolor que pot deixar la falta de l’altre. Per tan, les festes de Nadal solen ser festes que a qui més o a qui menys alguna cosa mou, poc o molt, encara que sigui per queixar-se de que són dates que indueixen a un consumisme moltes vegades injustificat i que darrerament menys persones poden portar a terme sense haver de vigilar com queda la tarja o el moneder.

En la consulta, sovint veig com moltes persones reflexionen sobre els àpats familiars nadalencs, algunes per que es veuen obligades a seure en una mateixa taula amb persones amb les que no s’hi senten pas més units que amb d’altres amb les que no en són família. I d’altres reflexionen sobre els àpats nadalencs per que estan contentes de retrobar-se amb familiars que si no són per aquestes dates no veuen en tot l’any a menys que hi hagi alguna celebració o alguna defunció. Sovint, per tant, són dates que mobilitzen, que més enllà de lo fart que un pot quedar de menjar, també es pot sentir fart o desbordat, segons com, per sentiments poc habituals en intensitat i en relació a persones diferents de lo habitual.

Es en l’espai de teràpia, si no es pot fer sol, on es pot fer l’intent d’entendre tots aquests moviments, si hi són i sobretot si generen malestar. L’objectiu serà pensar, sentir, experienciar i entendre quins han estat els motius pels que un ha pogut sentir unes o d’altres coses en aquests dies, negats per alguns com a dies especials, anhelats per altres i per tant, magnificats per uns i altres. L’objectiu, en definitiva, és poder gaudir d’uns dies, així com de la resta de l’any, a través de la consciencia del que sentim i del que significa, entenent el sentit que pot tenir.

Entendre la necessitat dels grans i no tan grans per veure a la família junta, o la il·lusió dels menuts per fer cagar el tió, el pare Noel, els Reis, ... I en general, entendre la necessitat que tenim la majoria de persones de relacionar-nos amb aquelles persones que donen un sentit a la nostra existència, siguin o no familiars. I per tant, el que es busca en el tractament és tenir un estat de tranquil·litat que permeti retrobar-se amb qui sigui, present o absent, sense que impliqui un malestar incomprensible; viure amb consciencia, plenitud i sobretot, amb tranquil·litat.

Pots contactar per a qualsevol consulta