Per a algunes persones el fet d’haver d’escollir entre com a mínim dos o més opcions, suposa un verdader problema, el conflicte d’haver de triar, haver d’escollir. N’hi ha d’altres, en canvi, que trien per impuls, sense pensar. I a la vida, hi ha moments en que s’ha de triar, triar una feina, tenir fills, marxar d’un lloc o d’un país, uns estudis, sigui el que sigui per a cada persona i moment.
Sovint veig a consulta persones que fan llistes; llistes de pros i contres, llistes per que han sentit o algú els ha dit que poden servir per valorar la conveniència o inconveniència d’algunes de les opcions. I més enllà de servir per ordenar i aclarir pros i contres, no s’acaben decidint. Això, que és habitual veure-ho a consulta i que és font de molt de patiment, costa molt d’entendre per a la persona que li passa i per a les persones de l’entorn. I per tant, fa pensar que hi ha alguna altra cosa que va més enllà dels pros i contres "objectius", alguna cosa, diguem més relacionada amb les preferències no objectives, als gustos, les expectatives, les emocions, alguna cosa que va més enllà de lo racional. I és en aquest terreny, quan ja no es pot comprendre el conflicte amb la racionalitat cartesiana de les llistes, quan sol ser necessària l’ajuda d’algú extern que ajudi a posar llum en lo "irracional" , en la dificultat incomprensible de poder escollir una opció.
La ajuda d’un tercer professional, d’un psicòleg, la ajuda que sovint plantejo a consulta no és tan sospesar les opcions, doncs això la persona ja ho ha fet; si no poder esbrinar quines són les motivacions emocionals, genuïnes i autèntiques que li poden permetre desencallar el procés, i així, amb aquest acompanyament, poder fer la experiència de desencallar-se, de desbloquejar-se i triar.
Poder acceptar que un es pot equivocar, que a lo millor no serà la millor opció malgrat que mai es podrà saber que hauria passat si...., poder fer el dol d’allò que al triar renunciem de les opcions que no triem, poder acceptar que triant un perd alguna cosa i això ens posa en contacte amb la impossibilitat de tenir-ho tot. Si no es pot fer aquest procés adult, el patiment és fa difícil d’apaivagar.
Evidentment, això requereix d’un aprenentatge que com a tal busca que un s’ho pugui acabar fent sol i deixi de necessitar al tercer professional, igual que durant un temps un necessita en un moment de la vida a algú per aprendre a caminar, llegir, escriure o comptar.
En definitiva, el procés terapèutic vist com un aprenentatge a través de la experiència feta en la relació amb el psicòleg és el que permet al pacient créixer i adquirir els seus propis recursos, no els del psicòleg, si no els seus. I aquest és un dels objectius bàsics de una teràpia de qualitat.